1- La Taronja Desapareguda
La Laia tenia 23 anys quan va començar a sentir molèsties a la seva part ventral, unes menstruacions més doloroses, uns canvis d'estat d'ànim més accentuats...
Tot va prendre sentit quan va decidir fer-se una revisió ginecològica i li van diagnosticar un mioma uterí. És a dir un tumor benigne de 6 cm de diàmetre.
«És com tenir una taronja a la panxa» va imaginar.
El van estar controlant i mesurant tot sovint per assegurar-se que no es convertia en un melonet, doncs això significaria que l'haurien d'operar per extreure-li.
La Laia tenia un anhel de ser mare i se sentia neguitosa per la possibilitat de tenir dificultats per aconseguir-ho.
Però després d'algun temps, va saber que estava embarassada. Una emoció entre eufòria i alerta la va envair durant tot l'embaràs. No va ser fàcil al principi però, poc a poc, es va anar acostumant a la sensació de tenir una filla al ventre + una taronja.
Podia observar perfectament com aquell annex en forma de pilota es superposava a la seva estupenda panxeta d'embarassada cada cop que s'estirava de panxa enlaire, així que va decidir d'estimar-la igual que a la filla que havia de venir al món, fer-li carícies i parlar-li dolçament.
Les sensacions de malestar continuaven i la taronja anava creixent.
La Laia preguntava per què havia vingut a la seva panxa i per què continuava allà. Però no rebia cap resposta convincent. Ningú li donava cap solució. Simplement li havia tocat la loteria.
Fins que un dia com qualsevol altre, mentre alletava a la seva filleta i compartia una estona agradable amb altres mares desorientades i felices com ella, va tenir el valor d'explicar el que, fins aleshores havia portat en silenci.
«Tinc un mioma uterí i tinc por que segueixi creixent»
Es va sentir alleujada de poder expressar allò que feia tant de temps que li cremava per dintre i va sentir l'escalfor de les persones que l'acompanyaven fins que algú li va fer una pregunta que la va trastocar: «Quan t'has negat a ser mare?»
«Què? Com?, Joooo, negar-me a ser mare?» La Laia va mirar amb uns ulls fulminants a la persona de la qual havia sortit aquella pregunta aparentment tant fora de lloc. Li va fer sentir ràbia i es va sentir jutjada i menyspreada.
Com unes simples paraules poden crear un terratrèmol tant gran?
La Laia va deixar aquell episodi aparcat durant uns quants dies fins que es va despertar amarada de suor amb un record i ho va entendre:
Tot va començar quan sent adolescent, va tenir un ensurt durant una relació sexual amb la seva parella i va sentir la possibilitat d'un embaràs. I aquell no era el moment. Va recordar la desesperació de pensar en com li canviaria la vida si tenia una criatura i va recordar el rebuig que va sentir davant la idea de ser mare en aquell moment.
El plor li va sorgir de l'ànima, intens, desbocat i profund. Inevitable i sense aturador fins que va poder quedar buida i, per si mateix, es va anar apagant entre sanglots.
Al cap d'un més es tornava a fer una revisió ginecològica i... Sorpresa! El mioma havia desaparegut, només quedava una petita cicatriu. Potser com a record de tota la vivència.
Davant del que li va semblar un miracle, el ginecòleg només va poder dir que era una remissió espontània que no havia vist fins llavors, però no va trobar cap motiu raonable.
Tot i que la Laia sabia del cert el que havia passat, li va costar molt explicar-ho a algunes persones, que no s'ho acabaven de creure. Els semblava massa màgic i misteriós.
La Laia va comprendre el funcionament de la sanació, va re-despertar en si mateixa aquesta capacitat i la d'acompanyar a d'altres en processos similars i ho ha convertit en la seva professió.