6- La Llàgrima Retinguda
En aquell moment ho va veure clar. Per fi va saber què i com s'havia creat aquella situació i, per davant de tot, va quedar resolta.
La Mariona havia nascut amb el llagrimal esquerre obstruït. Els metges van proposar operar-la en diverses ocasions, però la seva mare, la Cristina no ho va permetre mai. Sempre es va fer càrrec de la situació i va tenir especial cura amb la higiene, els massatges i els tractaments naturals que li feia amb la certesa que un dia es resoldria per si mateix. I així va ser. Però no de la forma que s'esperava.
La passada nit, la Mariona, de 3 anys, havia plorat d'una forma diferent a qualsevol altra vegada. El so emanava dolor, amargor, tristor i desesperació. La Mariona ho podia percebre plenament i el seu cor s'encongia per moments. Curiosament, a pesar de tota la gent que hi havia a la casa aquella nit, només ella semblava percebre-ho. Totes les altres persones dormien plàcidament.
No sabia què estava passant, però també tenia moltíssimes ganes de plorar. Primer va pensar que la seva filla estava alterada per les visites a casa o que tenia algun dolor físic. Però ho va descartar ràpidament.
La criatura plorava adormida, però no semblava pas estar tenint un malson. Era quelcom diferent.
La desesperació de la Cristina anava creixent davant d'aquell so que li punxava molt endins. Va intentar despertar la seva parella però dormia com un soc.
Es va sentir sola davant la situació i es va posar a plorar. Ja no li va importar si els altres l'escoltaven. De fet va estar segura que ningú més s'adonava de la situació. Era molt desconcertant.
Curiosament, els plors de mare i filla s'assemblaven molt. Van arribar a ser com un de sol, profund, penetrant... Talment com si quelcom molt antic i ancorat al fons del cor volgués sortir a la llum.
I ho va veure! Va venir un record molt dolorós, un d'aquells moments que no saps afrontar i soterres en el teu inconscient.
Es va veure embarassada de la seva filla en un dia que estava essent molt feliç, fins que una esbroncada inesperada, sense sentit, va caure com una llosa sobre d'ella. Era una situació d'aquelles que no tenen ni solta ni volta.
Aquesta era la situació: la cosina de la Cristina havia tingut una vida realment difícil amb una parella que la maltractava i situacions del tot surrealistes. Després d'una intensa feina interna i d'agafar el bon rumb a la seva vida, va trobar una persona estupenda amb qui compartir la vida i va decidir casar-s'hi. Van decidir celebrar un banquet amb la família més íntima (això exclou els cosins, la Cristina, el seu germà i unes 50 persones més d'una nombrosa família), però van deixar la cerimònia oberta per qui la volgués compartir amb ells.
La Cristina, que admirava i estimava la seva cosina, va voler viure aquesta joia i va anar a la cerimònia. No importava el banquet, el que importava era respirar la felicitat de les persones estimades i transmetre aquest sentiment a la personeta que portava dins seu.
Així que, arribat el dia esperat, ella, amb la seva estupenda panxeta, i la seva parella es van posar ben mudats i van gaudir de la cerimònia amb la resta de convidats i, després d'una llarga abraçada amb la seva cosina, van anar a dinar amb la resta de família fora del casament.
La Cristina estava absolutament emocionada de poder veure els ulls de la seva cosina fent espurnes de felicitat, a la fi.
I aquí arriba el moment clau: quan va explicar al seu germà i la seva cunyada, els quals havien decidit no anar a la cerimònia, l'experiència viscuda.
En saber que la Cristina havia anat a la cerimònia i ella no i que, segons la seva interpretació, havia quedat malament davant la família, la cunyada es va començar a posar vermella, se li van inflar els narius i va començar a treure paraules acusadores com un militar que dispara una metralladora.
I totes aquelles bales malintencionades, plenes de ràbia, van anar a parar a la Cristina, que no es podia creure el que estava vivint.
La Cristina, sentint una forta opressió a la panxa, va intentar explicar que la decisió d'anar-hi o no a aquella cerimònia era lliure i que tothom hi estava convidat. Que cadascú podia fer allò que sentís en el fons de la seva ànima i que ella havia actuat segons el seu cor. Que ningú tenia en compte o passava llista de qui havia o no havia anat, perquè s'entenia que les relacions entre les persones són molt diverses i hem de fer cas al que sentim i...
Però res del que pogués dir podia fer que aquella ira es calmés. Així que, es va aguantar les llàgrimes per no fer patir la resta de família, va fer el cor fort (tot i que el notava trencat) i va callar i deixar fer. Tots tenien tanta por a aquella persona i el seu foc, que ningú va gosar dir res més.
No es va tenir en consideració l'embaràs, ni les repercussions que aquestes agres emocions poden causar a la mare i a la criatura, que viu les situacions de la mare com si fossin pròpies.
I així va estar, callada i aparentant estar bé fins que va acabar el dinar i va poder marxar cap a casa.
Va estar uns dies molt aixafada i, fins i tot els moviments alegres del seu ventre es van transformar en quelcom feixuc i inquietant, com si la seva filleta estigués tant dolguda com ella per l'angoixa patida. Però mai més es va desfogar, ni va tornar a parlar del tema.
Bé, mai fins que la seva filleta ho va començar a treure tot i la va forçar a recordar i plorar tot el que no havia plorat aquell dia, fins a desincrustar i netejar totalment l'amargor del seu interior.
La Mariona, no va tornar a tenir problemes amb els llagrimals. Una vegada va deixar anar les llàgrimes que la seva mare havia retingut durant l'embaràs, va quedar del tot alliberada i el seu ull va restar talment com si mai hagués tingut res.
La resta de convidats a la casa... curiosament eren les mateixes persones que havien viscut l'escena uns tres anys abans. Cunyada inclosa!
Només la parella de la Cristina va saber la veritable història del succeït, la resta no ho va poder entendre mai.
Bé, potser fins ara...
I la Cristina, que sempre havia tingut un tracte especialment dolç amb les embarassades i que considerava que realment estaven en estat de Gràcia, encara va tenir més clar que tot allò que s'emet a una embarassada, es transmet a la criatura que naixerà. Es va formar i es va dedicar a acompanyar a dones durant el procés de maternitat i va acompanyar a totes aquelles que, com ella, havien estat poc respectades, tot ajudant-les a fer net de les emocions traumàtiques i veient com els seus fills també milloraven els seus símptomes.