5- Assessoria Matrimonial Post Mortem?

Hi havia una vegada una dona (Laura) i un home (Manel) que demanaven ajuda.

Sembla habitual però hi havia un petit detall: tots dos eren morts i enterrats.

I és que, de vegades, ens oblidem que el que existeix, existeix, encara que molts no ho veiem.

Per sort hi ha persones que sí poden veure i percebre més enllà que d'altres i per això puc explicar aquesta història.

Com ja és habitual, cada mes celebrem una petita festa a la vida. Ens reunim un grup de gent, sumem percepcions i sensibilitats i acompanyem a persones que ja van deixar el seu cos físic i que tenen problemes per a seguir el seu camí evolutiu. Ho anomenem Cercle de Llum.

És en una d'aquestes reunions que es va presentar la Laura, morta de vellesa i de tristor, enllitada i sola en un hospital. Tenia una gran sensació d'abandonament que no la deixava marxar. Els seus fills no li parlaven des de feia molts anys i s'havia separat del Manel temps abans.

Ens explica que els seus fills es van enfadar amb ella perquè no la van saber entendre i que la «culpa» és del Manel.

A la pregunta d'on és ell, ens contesta «a la tomba».

Sentim que ell també ens està acompanyant. Tampoc ha pogut seguir la seva evolució i ens diu que és per «culpa» de la Laura. La rancúnia cap a ella el reté.

Intentem treure l'entrellat del que sembla un serial de TV, tot fent preguntes a un i l'altre.

Els fills estan enfadats amb la seva mare perquè creuen que, poc després que ella l'abandonés, el seu pare es va suïcidar.

La Laura està enfadada amb el Manel perquè el motiu de la separació és que ell s'estava jugant i endeutant la fortuna que ella havia heretat i no volia deixar-lo en evidència davant dels fills. Per tant els ho va amagar.

Però resulta que el Manel està enfadat perquè la Laura el va enverinar!!! Ell no volia abandonar aquesta vida i ella el va forçar.

I ella ens ho confirma! «No vaig tenir altre remei» «Va ser per supervivència».

El serial televisiu cada com es posa més interessant i més difícil de resoldre.

I què diuen que necessiten per poder marxar? Doncs que l'altre els demani perdó.

I algun d'ells està disposat a demanar perdó? Doncs ni parlar-ne.

I com resolem aquesta equació? Amb paraules no arribem enlloc.

Els donem ordres a tots dos que es situïn un davant de l'altre, s'agafin les mans, es mirin als ulls i intentin recordar quan es van conèixer.

Bingo! Ja no necessiten paraules, no poden resistir-se al que estan sentint l'un de l'altre. L'amor que va donar origen a la seva relació els comença a envoltar. Es comuniquen des del silenci. La rancúnia i el dolor es van dissolent i donen pas a la serenor.

L'energia dels fills ens acompanya, comprenent i quedant més tranquils i aquesta parella marxa, envoltada de llum, a seguir el seu camí plegats.

L'agraïment i el benestar que sentim és immens. Sabem que tot ha quedat resolt.

Sóc conscient que pot semblar una història fantasiosa i inventada, però la realitat sempre supera la ficció.

I perquè l'escric? Per tal de fer unes reflexions:

Has provat mai a mirar els ulls de la teva parella quan hi parles?

Has provat de resoldre els conflictes amb un inici de silenci i mirada sincera?

Es poden resoldre els conflictes en vida i que no calguin els assessors matrimonials Post Mortem?